superblog

2009-01-07T18:50:00.002+01:00

La Feina Ben Feta

Benvolguts/udes tothom: FELIÇ ANY NOU!!! Acabo de tornar (ahir a la nit) d'un viatge recent que he fet a Sevilla, capital de la canya al sol i de la tapa. No és que us vulgui fer dentetes, però és cert que allà viuen d'una altra manera, diferent de com ho fem aqui.

No vull caure en els tòpics de sempre, de que si els andalusos son mandrosos, els catalans àvars i tota la pesca. El que si que m'agradaria avui és llançar un missatge positiu: Ens ténen enveja. I mira que ells, estan ben contents i orgullosos de viure al Sud, parlen de que es viu millor, d'una altra manera.

Tanmateix, aquest "viure d'una altra manera" també té les seves coses negatives: Significa que quan fas obres a casa i preveus que duraran tres mesos, en duren set (a més a més de que la feina està mal feta), suposa que si estudies, has de marxar lluny (per exemple, a Barcelona), perquè allà només hi ha feines poc qualificades, significa que si et trenques els lligaments del genoll, t'enguixen la cama i "a veure si se't passa". I algunes coses més, que potser aqui no entendriem.

Què vol dir tot això? Vol dir que aqui, a Catalunya, al nostre entorn, sabem fer la feina ben feta (i estem disposats a pagar-ne el preu), cosa que comporta una societat més estressant i competitiva, però que també implica que al final, les coses funcionen raonablement bé, que hi ha igualtat d'oportunitats, que es pot progressar... En fi, implica que, des de cert punt de vista, doncs aqui es viu millor.

Per començar bé l'any, doncs, i ja que sempre sóc tant i tant crític, aprofitem per enorgullir-nos d'allò que funciona bé, i prenguem nota dels vicis aliens, per no caure-hi. I de tant en tant, concedim-nos el plaer de fer una canyeta i unes tapes, que això sempre senta bé!!

2008-12-15T22:30:00.002+01:00

Ubi societas... Ibi ius??

Primer de tot, perdoneu la pedanteria. No ho he pogut evitar... són moltes les vegades que, els llicenciats en Dret, hem de suportar que ens expliquin aquesta frase (en especial, el primer curs de la carrera). Per als novinguts, us diré que significa literalment "on hi ha societat, hi ha dret" (els interrogants els trec, clar). Bàsicament es tracta d'explicar que el dret és un producte de la societat, que és inherent a aquesta, i que serveix per resoldre els conflictes que la societat genera.

Els que defensen aquesta frase, entenen que sense societat no hi ha necessitat de normes. Al mateix temps, els que en són contraris (en especial, Capella, i els seus seguidors), opinen una mica com els anarquistes, entenent que no és imprescindible una norma, si es tracta d'una societat forta, ja que llavors, el control que pot introduïr la llei, es porta a terme per la mateixa comunitat.

Està molt be, tot això, oi? Ja se que pot semblar una mica pesat, però creia essencial aquesta breu intro per fer-vos saber la meva opinió sobre el Llibre IV del Codi Civil de Catalunya, que fa referència a la familia, i que està en fase d'aprovació.

Em vaig esfereïr una mica quan la Consellera de Justícia ens va fer saber la seva opinió: es tracta d'intentar dibuixar (a través de la llei), la societat que volem. És una mica com el món al revés, no? perquè fixeu-vos que tant els defensors com els detractors de la frase llatina que hem citat, tenien la sensació que el dret havia d'anar "per darrera" de la societat, per resoldre'n els conflictes, i mai "per davant" dels problemes socials, intentant evitar-los.

Per què em sembla malament aquesta opció? No és millor prevenir que curar? No hem de deixar de fumar per evitar mals majors? i deixar de córrer amb el cotxe, per evitar accidents? i fer esport, per evitar malalties de més grans? Clar, jo crec que totes aquestes accions preventives, poden ser positives, del punt de vista que (a) només m'influeixen a mi, sóc jo qui es sacrifica; i (b) es tracta d'intentar resoldre un problema preexistent.

En canvi, quan estem obligant a una família a comunicar-li al seu fill que és adoptat, o quan estem atribuint a algú que no és el pare, funcions que només li són atribuibles a aquest, o bé quan estem plantejant una norma jurídica del punt de vista del món que volem, ens estem equivocant de mig a mig, i a més a més, estem restringint greument les llibertats individuals, i al damunt de tot, NO estem resolent cap conflicte social, sino que en dibuixem de nous.

2008-12-02T08:57:00.003+01:00

Per què es mouen les persones?

Em mou a escriure aquest post intentar saber per quins "incentius" es mou la gent. És divertit observar com hi ha situacions en les que les persones agafem un paper enormement "passota". Per exemple, les reunions de la comunitat de propietaris, un clàssic social per altre banda. En aquestes reunions, hi hauria d'assistir tothom, ja que es discuteixen els assumptes que ens afecten de manera directa cap a un tema fonamental: casa nostra.

Tanmateix... no és així. Tampoc això passa amb les eleccions, ni molt menys els referèndums. Com pot ser que es critiquin els partits i el seu sistema, i que després no anem a votar en els referèndums?? Si no hi ha partits!!!?? Jo, personalment no ho entenc, de cap manera.

A les manifestacions que si que va gent, són a les que es convoquen quan ens toquen la butxaca: en aquestes sí que no hi falta ningú. No he vist mai tants advocats junts manifestant-se com quan es va discutir sobre la modificació del servei de justícia gratuïta, que hagués obligat a molts advocats (potser a mi també) a plegar.

Per tant, la conclusió seria: només ens movem per diners... no us sembla??

2008-11-24T19:23:00.003+01:00

La memòria -històrica-

Aquesta setmana, he vist un reportatge a la TV sobre l'impacte que té la vivència dels nostres avantpassats, que s'ens transmet a través de la genètica. Probablement va més enllà del que podriem imaginar. El fort és que ja fa temps que és cert que hi ha alguns patrons de comportament que ténen una repetició genètica, tot i que a vegades es disfressen sota l'aparença de "les circumstàncies".

Per posar un exemple -potser absurd- podria parlar de la meva germana i de la meva mare. Les dues son mestres, docents. Recordo sempre que la meva germana em deia que no volia ensenyar, que ho veia una cosa molt esgotadora, i ara en canvi, s'hi guanya la vida. El curiós és que a mi també m'agrada fer alguna classe de tant en tant. Potser més que fer d'advocat i tot!!

Tanmateix, el reportatge que vaig veure explicava que el fet de viure una mort traumàtica a la família -o una desaparició-, deixa una petjada que triga generacions en esborrar-se. El curiós del fet és que cada cop estic més convençut que això és possible, que la pena no desapareix pel que la pateix, ni molt menys si se l'empassa, i queda dins de la família: és la pitjor manera de portar-ho.

Tot i això, no estic convençut que la memòria històrica calgui "purgar-la" com s'està fent. Em sembla que la història la escriuen els vencedors, i en el cas de la Guerra Civil, és evident que els vencedors, a la fi, no han estat els franquistes, sino més aviat els demòcrates (i els poderosos, aquests sempre guanyen).

Per aquest motiu, no crec que sigui positiu que el tema es porti des d'una perspectiva judicial. Em sembla més sensat fer-ne un procés polític, que avanci amb el convenciment de tothom, i per tant amb consens. Es que estic a favor dels franquistes? Per suposat que no, ja ho sabeu; però una cosa és ben clara, si no aprenem a escoltar als que pensen allò que és diametralment oposat al que penso jo, difícilment els podrem exigir que pensin com nosaltres. I el fet que no ens entenguem, no ens farà desaparèixer, ni als uns, ni als altres. Al contrari, perpetuarà el problema per a les generacions del futur.

2008-11-18T00:25:00.003+01:00

Un Mon Feliç

Agafeu-vos fort, que avui va profund... La reflexió d'aquesta setmana em porta a donar voltes al voltant de la felicitat. És possible?

Des del meu punt de vista, la felicitat rau en molta part en l'acceptació d'un mateix, i la elecció raonable i raonada dels objectius vitals. Crec que és la combinació adequada entre capacitat de conformar-se i ambició.

Per què? Bàsicament penso que el que ens fa profundament infeliços és tenir la sensació de que podriem estar millor. Quantes vegades ens ha passat que hem començat a desitjar quelcom (un viatge, una experiència, una cosa...) quan algú ens en canta les virtuts? Realment el que busquem quan consumim un bé des d'aquesta perspectiva, és experimentar per nosaltres mateixos una sensació que ens pinten com a fantàstica.

És una mica com quan et recomanen una pel·lícula: pensem que ens ho passarem tan bé, que quan no ens agrada prou marxem pensant que està bé, però que no n'hi havia per tant.

Potser és aquesta capacitat de conèixer, aquest fet que la informació estigui tan a l'abast, el que ens fa profundament infeliços. I potser és aquest el motiu que els suïcidis no parin d'augmentar.

2008-11-10T22:51:00.004+01:00

Como se dise, como se llama
Obama, Obama

Aquesta és la tornada del regetón (no sé com s'escriu) del moment. La veritat és que s'enganxa força, però ho he posat perquè em sembla que encara no hem entès la dimensió que té el fet que hi hagi un president negre als EUA. Per mi, és una passada.

Us prometo que després de llegir "La Foguera de les Vanitats", vaig entendre que el concepte "negre" als USA podria equiparar-se fins no fa massa al concepte que nosaltres tenim dels magribins. Què significa quan dius que una persona és un "moro"? Doncs que és algú que fa por, amb tendències delictives (que si no té diners, te'ls pendrà), amb poca cultura, amb tendències masclistes... Una perla, vaja.

Doncs aquest mateix concepte probablement era el que tenien els americans dels negres, i que el segueixen tenint en certes parts de l'estat. Tanmateix, els USA, el país que ens sembla un dels estats més conservadors del món, vés per on, ha votat i ha nomenat un president negre, NO NASCUT allà (*). Jo no crec que sigui possible que una persona que es diu Hussein (ni que de cognom es digui Fernández), pugui ser escollit president d'Espanya, ni tan sols de França o Alemanya, i molt menys de Gran Bretanya, la democràcia (parlamentària) més antiga del món.

Per tant, poca broma amb els EUA. Una vegada, en plenitud del tema de la guerra de l'Irak i de la era bèlica de Bush, vaig parlar amb una noia (llicenciada per Georgetown, amb un cert bagatge cultural), si li semblava bé la política del seu país. Em va respondre que en Bush era un molt mal president, que entenia que la política exterior dels EUA després de l'11-S havia estat dolenta, però que estimava el seu país, i que no voldria viure enlloc més. També em deia que la gent a dins dels EUA, no era conscient de moltes i moltes coses, "but I love this country".

Jo no ho vaig entendre, llavors. Però aquesta setmana ho he entès.

A nosaltres ens sembla que ells no en ténen ni idea de moltes coses, però no som conscients que nosaltres tampoc no en veiem moltes de coses. Fins i tot els periodistes progres del país van criticar que el president pogués arribar a ser un "xarnego", com molts el van batejar. De vegades el país va per davant d'alguns líders, afortunadament. Tanmateix, Obama sembla haver connectat amb les ganes d'avançar del seu poble. Felicitem-nos-en, i prenem-ne bona nota!!

(*) Sàvia indicació d'una lectora del blog em fa rectificar: Obama va néixer a Honolulú (Hawaii), que forma part dels EUA de fa temps. De tota manera, crec que això no treu la valentia i la sorpresa que una persona com Obama (negre, i allunyat de la política de Washington) resulti elegit president. Rectifico.

2008-11-05T23:59:00.007+01:00

El Compromís i la Societat del Coneixement

Benvolguts tothom, en primer lloc, ja us vaig avançar que volia agafar el compromís de publicar cada dilluns, de manera que tots tingueu un referent de quan es publica. El que passa és que el dilluns a la nit s'havia d'acabar un recurs, i... en fi, la feina.

Aquest post me l'ha inspirat l'inimitable Felipe, amb qui com ja sabeu, treballo de fa temps. No se si heu sentit (ha tingut un cert ressò) el cas d'un jugador al que se li reclama una clàusula de 3 milions d'euros, per part del Barça (ara juga a l'Espanyol "B"). Us deixo un enllaç al vídeo que es va gravar després del Judici, en el que queda bastant clar el problema.

Bé, jo no conec en profunditat el tema, doncs no hi he intervingut, però el que si que veig és que la societat està transformant el concepte de valor. Fa un temps, tenia valor allò que es podia tocar, allò que es podia donar. ARA, el concepte de valor és molt menys abstracte. Els gurús, ja fa molt de temps que ho han vist, però nosaltres probablement no en siguem prou conscients, o no ho haguem experimentat fins ara. Jo diria que és el pas del CD a l'IPOD, o de l'Acció a la Obligació, o del producte a la marca.

Quan era un adolescent, jo somniava en tenir una col·lecció moolt gran de CD's, perquè era la manera d'emmagatzemar música, però també perquè el CD et donava la sensació de cosa, de possessió. Avui en dia, un ipod pot contenir més valor en música que una habitació sencera. Però, és que crec que tampoc és una cosa tan senzilla com el pas a la era digital. És una altra cosa més abstracta: per exemple, en els mercats, avui en dia ténen més importància els productes derivats, que no pas les accions, o fins i tot les matèries primeres. Derivats significa -pel que aquí ens interessa-, contractes. En el sentit obligacional de la paraula, és a dir, si compro un derivat, podré obligar algú a que em vengui una matèria primera o una acció a un preu cert, o puc obligar a algú a que em pagui un interès (el que es coneix en castellà com a "bonos").

Per tant, estem abstractitzant les nostres relacions fins al punt que ténen més valor els drets que les coses. En principi, jo no hi estic en contra, però succeeix que als humans ens costa figuar-nos la realitat en un sentit molt abstracte, necessitem de la representació física de les coses per entendre-les (en especial els homes, clar).

Per aquesta raó penso que un altre motiu de la crisi econòmica és aquest, i per aquest motiu la crisi està afectant severament als mercats financers, que es basen en una perspectiva obligacional (en especial, el préstec) i no sobre una perspectiva tangible.

I vosaltres... penseu que en part la crisi és més greu per aquest motiu, o penseu que els mercats financers es basen en el contractualisme, com a conseqüència de la evolució a la era digital o del coneixement?

2008-10-31T18:27:00.003+01:00

My definition

El propassat dia 6 d'octubre vaig assistir a una conferència reveladora. El primer que em vaig adonar és de la facilitat que hi ha per esbrinar molta, però molta informació de la gent a través dels recursos de la xarxa. La ponent, que és una experta en presència a la xarxa i va trobar de seguida aquest bloc, i molta altra informació meva que jo no era conscient, que estava tant accessible. O sigui que, ull, sobretot amb el Facebook.

Però per altra banda, em vaig adonar de la necessitat que hi ha d'explotar la nostra personalitat, és una manera més de conèixer-nos a nosaltres mateixos. I evidentment que això és important, també professionalment parlant.

Us deixo un enllaç al seu bloc.

http://www.neusarques.com/

Per cert, a partir d'ara, intentaré publicar setmanalment el dilluns. Espero tenir coses a dir, i espero que us animi prou a comentar els posts!!

2008-10-05T21:07:00.002+02:00

Saint Patrick's Day, o com salvar als Bancs amb un trèvol:

Amics i amigues, avui parlarem dels irlandesos. La veritat és que quan mori, m'agradaria reencarnar-me en irlandès. M'agradaria ser-ho, perquè, pel que sembla, quasi tot són avantatges, almenys des del punt de vista de la butxaca.

Algú pot pensar -per exemple, en setapé- que l'estat de la UE amb una taxa de creixement més elevada és Espanya, ja que ha fet un salt endavant importantíssim en els últims anys. Tanmateix, això no és així.

Irlanda és el pais que més ha crescut en els últims anys, molt més que Espanya, tot i que aqui hem viscut una època en què hem vist com es mutliplicaven els milionaris (milionaris d'euros, és clar). En definitiva, que si algú ha d'atrapar a França i a Itàlia, fins i tot és possible que sigui abans Irlanda que nosaltres.

El secret? Us diré un parell de claus: la primera, a Irlanda hi ha un impost sobre les empreses que és una tercera part del que es paga aqui. Això pot semblar una tonteria, però tingueu en compte que aquest fet, juntament amb la facilitat per l'anglès (que és l'idioma que parlen), ha multiplicat les multinacionals (americanes) que han fixat la seva "matriu" europea a Irlanda. I aquest fet, evidentment, produeïx tot allò que tant ens preocupa ara de treballs de gran valor afegit.

Una segona mostra d'aquesta especial intel·ligència dels irlandesos per a adoptar mesures que afavoreixen el desenvolupament econòmic, la hem presenciat aquests ultims dies. El govern irlandès ha garantit els dipòsits dels bancs irlandesos, en cas que algun d'aquests faci fallida. Què significa això? Doncs que en un context com la crisi de liquidesa actual, molts i molts estalviadors s'emportaran els diners del seu banc per ingressar-lo en un d'irlandès. Compte, que no es cap tonteria això: pensem que el Banc Central Europeu està injectant permanentment diners en el sistema per facilitar caixa a les entitats: de cop, els bancs irlandesos rebran una injecció de liquidesa d'aquests estalviadors. I quants diners li costa tot això al Govern irlandès? Ni un duro del seu pressupost. Tela marinera, aquests irlandesos.

Potser és cert que la Unió Europea sancionarà Irlanda per aquesta mesura, perquè és discriminatòria i vulnera la competència, però quan arribi la sanció, probablement la crisi ja no serà tan greu. Possiblement, aquesta sanció (que arribarà segur) farà que el cost de la mesura sigui superior a zero, però igualment, l'efecte en multiplicarà els beneficis.

En conclusió: estic començant a entendre per què Ryanair es la companyia low cost amb més beneficis, tot i que -recordem-ho- també és una companyia enormement criticada per molts agents que hi contracten, i que denuncien una actitud en el moment de negociar més que reprobable.

2008-09-26T18:52:00.002+02:00

Per què m'agraden els cotxes i no les nines, o el futur acaba amb "a"

Que interessant alguna (molt poca) de la televisió que s'emet. L'altre dia estava mirant un programa de llibres al C33. No us penseu que vaig d'intel.lectual esnob, és un programa que mai veig perquè el trobo molt avorrit. Ara bé, l'altre dia parlaven d'un llibre recentment publicat que analitava les diferències entre homes i dones. Feia un examen de les diferències en quant al pensament, en quant a les lògiques de funcionament dels cerbells masculins i femenins. Us adjunto el link, tot i que crec que no és aquesta edició del programa: http://www.tv3.cat/videos/684759

Som diferents, això és evident. Molt evident. I aquesta diferència, tampoc és cap problema, ans al contrari, ens enriqueix mutuament, si sabem treure partit dels avantatges o virtuts que presenta el cerbell en cada gènere.

Algunes de les tendències dels cerbells femenins són:

Empatia
Anàlisi
Preferència per les relacions personals

Les tendències dels cerbells masculins són:

Resolució
Preferència pel moviment
Dificultat d'empatitzar.

Pel que vaig sentir, hi ha estudis que demostren que les nenes petites, prefereixen observar cares, enfront els nens petits, que prefereixen observar objectes en moviment. Sorprenent, no? tanmateix això explica que els nens prefereixin jugar amb cotxes i les nenes amb nines.

Finalment, el que em va moure a escriure aquest post és el següent: tendim cap a un món de sentiments, és a dir, que hi ha una tendència a donar cada cop més importància als sentiments. Es veu que hem "descobert" que les persones tenim sentiments, i que aquests ténen un efecte directe en el nostre benestar, en la nostra salut, i també (i potser això és cabdal), en la nostra productivitat. De manera que una persona feliç, és més productiva. Per tant, les empreses, i també les institucions, estan iniciant una etapa en la qual els sentiments de les persones (treballadors, clients, ciutadans), adquiriran una preponderança desconeguda fins ara.

El que jo em pregunto és si aquesta concepció del món, eminentment present en el cerbell femení, i eminentment escassa en el cerbell masculí, no ens conduirà cap a un matriarcat, en què les dones tindran més i millor capacitat per a desenvolupar iniciatives i prendre decisions des d'aquesta perspectiva.

Potser tot plegat ens portarà a parlar de Reina, Presidenta del Govern, Consellera Delegada, i molts altres càrrecs acabats en "a".

2008-09-23T19:51:00.002+02:00

Crisi: la meva opinió.

Vist que tothom -i sobretot els tertulians- s'afanya a fer un anàlisi de les causes de la crisi, jo crec que m'ha arribat el moment de dir la meva opinió. En realitat, crec que tothom té dret a dir-hi la seva, sempre que tinguis una base.

Jo estic d'acord amb aquells que diuen que la crisi té el seu origen en un excés de liquidesa. D'entrada, hi ha qui pensa que el problema de la crisi és una bombolla immobiliària que estava condemnada a "petar", que va rebentar primer als USA, i després ens va afectar a nosaltres. Crec que aquesta visió és extremadament limitada, i força inexacta.

L'origen de la crisi, hom l'assenyala en el "bluff" de les empreses ".com". Us en recordeu?? corria l'any 2001, quan va fer estralls la caiguda en la cotització de les accions de les empreses relacionades amb la nova economia d'internet. Allò va ser la pera, ja que va fer que molta gent que havia entrat a la borsa, en sortís escaldada, i va afectar de retruc a gran quantitat de gent que havia invertit en fons d'inversió. De retruc el que es va produïr va ser una crisi important. La conseqüència d'aquesta crisi, va ser que la reserva federal va abaixar substancialment els tipus d'interès, per tal d'amortir-ne els efectes.

A Espanya, evidentment a remolc d'aquesta situació, i com a producte de l'entrada a la zona euro, ens vam veure inmersos en aquesta situació. Aquest context de incertesa en els mercats de borsa, i de baixada de tipus, ha produït que sigui més rendible endeutar-se en inversions, que no pas estalviar.

Pel que fa a la resta, es producte del que ja he explicat: la banca veu que baixa el seu marge (perquè els tipus d'interès són més baixos), i busquen per tant augmentar les operacions, amb l'objectiu de mantenir (o incrementar) els beneficis. Al final el que ha passat és que s'ha produït una enorme inflació en actius. Això significa que el que ha encarit no és el pa (o el pa no és el que s'ha encarit més), sino la resta de béns que consumim i que podem finançar (immobles, cotxes, vaixells, obres d'art, or...).

Clar, el banc ha deixat de prestar atenció en la capacitat de pagament dels prestataris, perquè les garanties dels capitals prestats no deixaven de pujar. I no deixaven de pujar perquè cada cop hi havia més bancs disposats a deixar diners. I així successivament.

De fet, a Espanya hi ha factors que agreujen aquesta situació, ja que aquí els increments en preus dels immobles s'han vist multiplicats per diversos factors, però en especial pel fet que la economia espanyola té un sector de construcció molt i molt fort (això és notori), i es tracta d'una activitat cíclica. Però jo crec que a Espanya, un dels factors que més ha potenciat els increments dels preus dels habitatges ha estat la desaparició de les restriccions als préstecs hipotecaris. Al final, la gent ha acabat pagant quotes mensuals similars, però durant molts més anys, i és aquest factor, i no els baixos tipus d'interès, el que ha produït en major mesura els increments de preus en immobles.

Cap a on anem? Bé, jo ja sabeu que no sóc economista, però la meva predicció és la següent: Penso que no estarem 5 anys de crisi. En portem un i mig (jo crec que el problema va començar el segon trimestre del 2007), i crec que estarem com a molt 6 mesos més de baixada. Penso que al juny-setembre de 2009 ja hi ha d'haver una certa recuperació (o sigui, que ja haurem tocat fons).

Ara bé aquesta "recuperació", no afectarà al sector immobiliari, que probablement encara no ha fet l'ajust de preus que toca (al voltant del 30%). Per això penso que el tema del totxo estarà ben fred fins ben bé finals de 2010. Tothom coincideix en assenyalar que hi ha un estoc important de vivendes, que s'han de vendre (al voltant de 900.000 en tot l'Estat). Tenint en compte que la demanda ronda les 300.000 anuals (en anys de bonança, és a dir, amb inmigrants, i gent amb disponibilitat), és possible que la crisi del sector duri fins ben bé el 2011. Tot i això, aquest escenari pot veure's afectat per la intervenció del sector públic (transformant part del parc d'habitatges a VPO).

La Gestió de la crisi, és per ara, el que pinta pitjor. Aquesta setmana, jo ja torno a estar optimista (sempre ho intento ser, però la setmana passada... era molt difícil!!!), en part per la intervenció de les institucions americanes. Em preocupa la inactivitat del Govern, que penso que està aplicant una teràpia equivocada al malalt. D'entrada, no s'està intervenint en cap àmbit de la economia, és a dir, no s'estan prenent mesures concretes per a la construcció, o el sector industrial. Al contrari, s'estan malbaratant els diners en ajuts sense sentit. Crec que el que cal fer -i aqui si que em llanço a la piscina- es:

Assumim que estem en una crisi.
Estem en una crisi bàsicament de liquidesa. Donem a les empreses i a la gent, la liquidesa que necessiten: financem projectes, donant PRESTECS (no 400, directament), que tinguin com a objectiu adquirir béns d'equip (maquinaria, i altres inversions a llarg termini), fomentant l'ús de noves tecnologies. Això permetria a les empreses que vénen aquest tipus de béns sortir de la crisi, i a les que ho compren, augmentar la productivitat.
Ajudem a que es produeixi l'ajust en el sector immobiliari: introduïm límits en les operacions de préstec que tinguin com a garantia una finca, i limitem-ne el termini. No permetem que la gent s'endeuti fins als 70 anys, ja que en aquell moment necessitaran el seu pis per aconseguir diners per la seva jubilació. Aprofitem que es un bon moment per "comprar barat" als promotors amb problemes vivendes per VPO, salvarem moltes fallides (impagaments de subcontractes i treballadors), i crearem un parc d'VPO'S, però quedem-nos les vivendes per tota la vida, i lloguem-les a la gent amb pocs recursos.
Aprofitem per fer reformes estructurals necessàries: és un bon moment per "reconvertir" el sector de la construcció, però cal donar una sortida a la gent que fins ara s'hi dedicava. Busquem serveis que puguin constituïr una oportunitat de negoci, i potenciem-ho (geriàtrics i servei a la gent gran -especialment estrangers-, investigació, etc.).

Crec que el que falla fonamentalment és un pla integral que ataqui els motius de la crisi. El problema és la liquidesa en quant a l'accés al crèdit. No vulguem tapar-ho fent que la gent arribi a final de mes amb una propina de 400 €.

2008-09-15T22:36:00.002+02:00

L'Estat Socialista

Vivim en un estat socialista. Que ningú em parli més de capitalisme: som socialistes 100%. Està molt clar per a mi que el que fa l'Estat actualment és socialitzar les responsabilitats familiars. La tornada a l'escola porta de nou el debat sobre la educació i el paper de l'escola en el nostre sistema, en la nostra societat.

El cas és que ara es diu tantíssim que la responsabilitat d'educar és dels pares. La realitat, és que fa uns anys, la responsabilitat de cuidar als avis, era dels fills. Està molt clar que el problema dels avis està socialitzat, de manera que ara (a través de la llei de dependència) la responsabilitat està socialitzada.

Aviat (jo crec que aproximadament d'aquí a uns 25 anys), la responsabilitat dels fills també serà de l'Estat. De fet, ja n'hi ha de cassos, en què l'administració assumeix aquestes funcions en interès del menor. Es allò que -en part- ha vingut potenciat pel rebombori d'aquests casos en què els nens han estat completament descuidats pels pares. Òbviament, això comporta que l'administració actuii amb un criteri preventiu a vegades exagerat.

I tot això, per què? Bé, bàsicament pel canvi en el model de família, i en el sistema de vida. Jo crec que fonamentalment, la raó és la incorporació de la dona al mercat laboral. La dona, ha estat de sempre l'element més aglutinador i defensor de la unitat familiar. D'aquesta manera, un cop la dona s'ha posat a produïr béns i serveis, ha hagut d'abandonar el seu paper. NO estic defensant -evidentment- que la dona torni a la cuina i l'home al bar. És evident que la incorporació de la dona al mercat de treball i a la vida pública en general, produeix beneficis entesos en un sentit ampli de la paraula (és a dir a més a més dels econòmics).

De moment, el tema dels nens està passant als avis, però és evident que aquest sistema farà fallida en el moment en què arribin a la 3era edat els que actualment són pares "grans" (de més de 35 anys), i famílies modernes (pares adoptants, solters, etc.).

Com anirà llavors això? Jo no ho sé, desafortunadament no tinc la solució ni tampoc capacitat per imaginar-ho. El que sí que estic segur és que el sistema actual és insostenible. I no penso que la solució sigui la conciliació de la vida laboral i familiar, ja que al mateix temps que som pares (jo no, eh?), també som consumidors i bàsicament (o cada cop més) de serveis, que necessiten estar disponibles durant llargues franjes horàries.

De manera que... No se si jo podré educar als meus fills (si mai en tinc), però estic segur que, quan sigui avi, no portaré els meus néts a l'escola... O potser si??

2008-07-30T13:46:00.002+02:00

Cornudetes y apaleadicos o el caçador caçat

Resulta que avui he llegit a la premsa que hi ha la proposta de modificar el Codi Penal a Gran Bretanya, per a permetre incloure com a atenuant de l'homicidi el fet que hi hagi hagut maltractaments anteriors patits per l'agressor (homicida) i perpetrats per la víctima (el mort). Vaja, és la vella història del caçador caçat.

És un tema molt sucós, perquè jo ara recordo un gag de la Mafalda, en el que -abans de començar el parvulari- en Manolito li pregunta al Felipe (un any més gran) si és veritat que els mestres peguen als alumnes (com li explica suposadament el seu pare). En Felipe contesta que no, que tot això ha canviat moooolt. I la resposta del Manolito és preguntar si ara són els alumnes els qui peguen als mestres. Una mica poc o molt el que passarà a GB, si s'aprova aquesta reforma, ja que pel que sembla fins ara era atenuant d'assassinat el fet que el cònjuge o parella (mort), hagués estat "enxampat" amb un altre/a.

Tanmateix, la vida a casa nostra, se suposa confortable, i relativament protegida per allò que s'acostuma a dir estat del benestar. No és que anem ara a fer una filosofada sobre economia, ni tampoc sobre història ni tan sols sobre política. Només és una reflexió sobre les motivacions (incentius) de la gent.

Els incentius vénen determinats en gran part pel govern: si posa fàcil a la prestació per atur, la gent tindrà menys incentius per buscar feina. Jo em pregunto: és lògic posar incentius (en forma d'atenuants) a una persona que ha mort algú altre? No he sondejat a gaire gent encara, però a mi no em sembla gens coherent ni molt menys adequat. És el govern (la policia) qui ha de garantir que a mi no em passi res, i no sóc jo qui m'haig de defensar pel meu compte.

A més a més, ahir vaig sentir a la Carme Trilla, explicant el tema dels pisos de preu concertat: Vaja, més exemples d'incentius. Diu que clar, que per dinamitzar el mercat han arribat a un acord amb algunes entitats financeres per finançar un 100% del preu de la nova vivenda de preu concertat, és a dir, preu en part pagat per l'Estat, i en part pagat per l'adquirent. El 80% a un interès fix. El tipus? 5,60%. Collonut, vaja de conya per qui li toqui, és clar.

El que m'estic preguntant des de llavors és els incentius que es dónen a la classe mitjana. O sigui, a la gent com nosaltres. Hem de pagar més impostos que ningú, perquè ja us asseguro que el que te la hòstia, sempre paga molt poc (hi ha moltes vies per fer-ho), no rebem cap ajuda. I a més a més, hem de ser emprenedors, innovadors, treballadors, i mooolt tranquils. Perquè és molt difícil no posar-se nerviós, quan veus que amb la meitat d'esforç (amb el que comporta d'estrés, responsabilitats, etc.), et queda la mateixa renda disponible que un que "guanya" el doble. Això és igualtat mal entesa. I no és d'esquerres.

2008-06-25T12:07:00.002+02:00

No demanis Llobarro fora de temporada

El temps es important per a tots nosaltres. El moment encara ho és més. Doncs jo avui he patit una revelació: He vist la importància dels temps en política, en la història en general.

Per què ho dic jo tot això? Doncs perquè l'Estatut, està mal enfocat, d'aquest punt de vista. Mooolt mal enfocat. No era el moment, i això ho hem patit, ho patim, i ho seguirem patint en el futur.

Per què no era el moment? Doncs bàsicament perquè l'Estatut -com ara molts s'afanyen a remarcar- és una norma de caràcter paccional. Això significa que no és possible sense el pacte, no és possible sense el consens. I aquest element, és determinant, perquè ara ens trobem que és possible que el Tribunal Constitucional l'anul·li, si prospera un recurs interposat pel PP. I doncs, està clar que no era el moment llavors, per la situació crispada que hi havia, i per la mala relació entre govern i oposició, i per la mala digestió del resultat electoral del PP.

Per altra banda, tampoc a Catalunya semblava un gran moment, amb CIU a la oposició per els malabarismes parlamentaris, i condemnada a patir la travessa pel desert tot i ser la llista més votada.

Està clar que ara és bastant més fàcil fer aquesta lectura, però també està molt clar que les dades ja hi eren llavors, per als experts que assessoren als qui manen. Per aquest motiu, no es pot dir que aquest risc no es va avaluar: ja se sabia que quan l'Estatut anés a Madrid el PP no l'aprovaria de cap de les maneres. La qüestió és doncs: era realment necessari?

Ja em coneixeu i sabeu que no sóc un centralista, tot i que cada cop relativitzo més la qüestió nacional, i sobretot la catalana, que crec que comença a ser més un focus de distracció que un tema de pes. De tota manera, és evident que no sóc gens contrari a l'Autonomia de Catalunya, ni molt menys si és per millorar. Tanmateix, crec que no valia la pena cremar el cartutx que hem cremat amb el tema de l'Estatut, a banda que tots plegats ens han pres el pèl.

El PSC, no cal dir-ho, va fer el joc de la "p..." i la "ramoneta": aqui va dir que si a tot, i ja ho retallarem a Madrid. Vaja, és de rucs pensar que no van discutir l'assumpte amb la resta del partit abans d'aprovar la versió del 30 de setembre.

CIU, en fi, també va cedir més del que hagués calgut, sobretot en el moment de fer un pacte responsable. Crec que podria haver tingut la valentia en el moment final d'aprovar l'Estatut de dir "no", senzillament explicant que no era el moment, i que no calia fer un nou estatut per a res. Perquè, que jo sàpiga, al final l'Estatut ha servit únicament per a aconseguir una transferència de fons pel dèficit d'infraestructures, i poca cosa més (útil, es clar).

ERC: Vaja, per a mi especialment decepcionant. En primer lloc, per no saber pressionar al PSC de manera que l'Estatut s'aprovés en un segon mandat. I a més a més, la "fórmula desgavell" de recomanar el vot: primer nul, després no. Això del vot nul no ho he entès mai. És un vot antisistema recomanat per algú que s'aprofita del mateix sistema. Vaja, un contrasentit.

IC-VERDS: Vaja, com sempre a fer seguidisme del PSC, i poca cosa més.

PP: Fatal dels fatals. El pitjor. Però, us heu fixat que tot i així van repetir al març els mateixos resultats que al 2004? Val més que en prenguem nota, que no tothom a les Espanyes té el mateix punt de vista que nosaltres. I això no és per la COPE ni pel Mundo.

I ara resulta que estem esperant una Sentència del Tribunal Constitucional que arribarà quan la tempesta hagi passat, i que probablement causarà polèmiques innecessàries: si la tasca s'hagués fet bé des del primer dia, avui no estariem on som, no creieu?

2008-06-13T15:45:00.002+02:00

Jordi Pujol: sexe, droga i Rock & Roll

Benvolguts amics i amigues, aquest post no pretén ser més que un petit homenatge a un petit gran polític, potser un dels millors que Catalunya ha donat en els últims temps: Jordi Pujol. Personalment, he de reconèixer que era el primer a criticar-lo mentre estava en primera línia de la política, en part degut a una falta de perspectiva meva, i en part degut també al desgast de tants i tants anys de govern.

I és que la veritat, és que tantes i tantes coses bones, només les trobes a faltar quan ja no les tens!! I efectivament en aquest cas ha sigut així. Tothom convindrà, siguem d'una vessant política o d'una altra, que en Pujol ha estat un bon element de cohesió per Catalunya i per a tots nosaltres, que ha sabut aglutinar filosofies molt i molt diferents al seu voltant i al voltant del seu partit. Potser aquesta sigui la pitjor crítica que se li pugui fer: un excés de lideratge personalista, que ha derivat en les dificultats del relleu generacional, i crec que en especial ha provocat un cert desconcert ideològic en el si de Convergència, tot i que en Pujol encara hi té un paper important en aquest camp.

Per altra banda, i tot i que considero que hi ha aspectes molt i molt criticables de la seva gestió, em sembla que el balanç es netament positiu, ja que altrament no hi hauria una cultura de país tan arrelada. Em sembla, a més a més, que des que en Pujol va deixar el poder el canvi a l'esquerra ha estat molt difícil i desorganitzat. Traumàtic.

I això ho dic perquè llegint el seu llibre de memòries (que només arriba fins al 1980), me n'he adonat que la seva perspectiva de Catalunya conté una diagnosi bastant aproximada a la meva, tot i que les receptes son molt diferents per motius més que evidents. Una crítica al llibre: em sembla que peca en excés de èpica. No soc partidari de la falsa modèstia, però tampoc crec que sigui bo un llenguatge tan parcialitzant: tanmateix potser el responsable de tot plegat és l'escriptor, més que no pas el protagonista.

2008-05-22T20:48:00.002+02:00

Superjunkies

Benvolguts amics i amigues, comencem la legislatura amb una bona dosi de coses per fer. En ZP, com sempre, es proposa reptes assumibles. D'entrada, el primer repte de tots he de dir que m'ha agradat: pactar amb el PP. Molt interessant i per fi raonable. Per cert que el PP està per fi ocupant el lloc que li toca, just en el centre.

Pel que fa al tema que comentava dels reptes, m'agrada el que fa referència a reformar el Senat. Ja era hora, sincerament. A més a més, em sembla important tenir una cambra territorial que pugui ser-nos útil. També per altra banda sembla que els polítics s'estan començant a assabentar que el tema territorial va de debò, i que el sistema espanyol es federal. Això significa moltes coses, però entre altres, ha d'implicar objectius comuns en territoris dins del mateix eix (ho dic per això de València). Potser estem arribant al final del camí.

Tanmateix, hi ha un gran perill, que és que en setape faci com sempre, les coses a mitjes. Com amb l'Estatut, com amb la treva. Sense decisió. Quin paio! quan es proposa canviar el món, és el millor, però a l'hora d'actuar... Crec que li falten nassos, o li sobren consells, però alguna cosa no va bé. Em sembla que hi ha un front que aquesta legislatura no serà tan cru (el PP), però també tinc la sensació que la pressió mediàtica serà la mateixa o més. Ja veurem.

Per cert que fa un temps (al mes d'octubre), vaig estar en una conferència que va donar el Hnble. Jordi Pujol. Crec que se li poden criticar moltes coses, però vist el que tenim, el canvi tampoc ha sigut massa notable. Tot allò que ERC criticava de CIU, que eren tous amb els nacionalismes i tota això, ho estan fent ells. Es una vergonya. Des de Brancós al Trasvassament. Jo no dic que no es puguin donar situacions d'emergència, però almenys crec que en política s'ha de ser coherent. La gent et vota perquè promets coses concretes, i aquest compromís és sagrat. I no hi ha ningú que ho respecti. I això no pot ser de cap de les maneres, i a més a més és impossible. A més a més hi ha una altra cosa molt perillosa, que s'està extenent: el hi cap tothom. Em pooooosa a 1000 rpm, i això que ja sabeu que no m'enfado mai. Una cosa és que discrepis amb el model de nació que vols, o amb si d'aqui 20 hem de convocar o no un referèndum. I una altra cosa és que estiguis defensant una postura entresetmana i que el finde vagis a la mani. Com si allò no anés amb tu. Però es pot saber que coi s'han cregut?? I això els d'ERC, que encara son els que ténen més democràcia interna, i que fins al Carod tenien limitació de mandat (una cosa que a mi em va encantar quan hi vaig entrar), No vull pensar les garrotades que hi ha d'haver al PP o CIU, amb el tema del lideratge.

En fi, ja veieu que en realitat, els que van amb un globus flipant son els polítics. Perxò el títol d'aquest post, perquè sembla que avui estiguin a dalt de tot, i demà no se'n recordin de res...

PS: M'encanta que la Terribas sigui al nova dire de TV3. Aviam si es nota amb menys sèries i més coses interessants...

2008-05-04T20:51:00.002+02:00

Sobre el Maig del '68 i la consciència de classe

L'altre dia vaig presenciar agradablement distret un debat al c33 (Agora) sobre el maig del '68 i els seus efectes. Particularment, i sense ànim d'ofendre, crec que el maig del '68 tampoc devia ser tan romànticament il·lustrat (com qualsevol moviment de masses), ni tan autènticament conscient. Tot i això, té una trascendència que evidentment ningú li pot treure, i menys jo. Si no la tingués, evidentment no n'estariem parlant.

El que em porta a les anteriors conclusions, és evidentement el comportament de les masses. Aviam si ens entenem: no sóc cap apologeta del que és minoritari, ni tampoc un sonat que odii que un munt de gent es posi d'acord. Ara bé, les masses socials, ténen una característica comuna: hi conflueix un munt de gent. Tots diferents, i la majoria, per motius heterogenis. Els que em coneixeu sabeu que poc m'agrada anar a una manifestació: aquí està el motiu. No vull que se'm confongui, ni tampoc que ningú s'apropii del meu missatge, ni formar part d'una massa insultant (en el sentit literal de la paraula).

Els que no entengueu de què estic parlant, els convido a que s'apuntin a l'agenda la data de l'u de maig: és una gran gran grann data. Si aneu a qualsevol manifestació de l'u de maig, veureu de què estic parlant: hi ha des dels "sectaris", que no fallen mai, fins als interessats, que estàn allà perquè estan reivindicant alguna cosa en concret, els que estàn allà però que no ténen ni idea de què el dia del treballador es celebra el 1r de maig. I ho se perquè ho he viscut a esquerra els 11's de setembre.

De fet això enllaça amb el fet que ja no existeix la consciència de classe -obrera-. No se si és fruit d'haver passat de societat de productors a una societat de servidors (serveis), no sé si és fruit del benestar. El cas és que no queda una classe beligerant, i perxò les revoltes i la iniciativa social surt de la universitat, on hi ha classes il·lustrades i que ens sentim ben lluny de les necessitats dels treballadors. Pot ser sigui un producte també d'un gran canvi en els mitjans d'obtenció de plusvàlua, ja que el món de les idees en el que vivim, no permet apropiació del capital obrer en els mateixos termes. El que si que està clar és que poca gent es mou per res que no li afecti directament, i és aquesta afectació directa -i no el sentiment de pertinença, ni la consciència de classe- el que provoca les movilitzacions. Per això als que no ho vam viure ens resulta tan xocant que això no fos així 40 anys enrere. Ni tan sols en aparença.

2008-04-07T09:23:00.002+02:00

Sobre la cultura de l'aigua

Aquests dies ens estem tots ben "emboldregats" d'aigua. No perquè en beguem massa (de fet, divendres, no en vam beure quasi gens), sinó perquè no paren de parlar-ne.

Personalment crec que fascina i interessa molt més aquest tema que l'Estatut, entre el gruix més important de gent. És per aquest motiu que resulta més que interessant d'observar el debat entorn de l'assumpte.

Per una banda, jo diria que el problema de la sequera posa un cop més damunt la taula un problema de Catalunya i de l'Estat: manca de planificació. La Generalitat té al seu abast un instrument que es diu "planificació territorial", que té com a utilitat preveure i limitar les necessitats futures de la població i del territori. És un bon instrument -com ja he dit altres vegades- que pot ser útil per a limitar els creixements urbanístics desaforats de les últimes èpoques, però que està poc explotat. El motiu: és impopular, és poc vistós, i genera un benefici per a governs futurs, motiu pel qual ningú vol dedicar-hi el pressupost corresponent.

Tanmateix, una bona planificació territorial hauria evitat la situació en la que ens trobem ara, perquè el problema (jo no m'atreveixo a dir xifres, ni cabdals), està clar que és estructural, permanent. Ara, no s'aprofiti aquesta circumstància per criticar a CiU, perquè ara tampoc se'n fa de planificació, ni en el seu dia tampoc es va exigir que se'n fes per part dels que ara estan en el govern.

Per una altra banda, el problema de l'aigua posa de manifest la manera de fer política. De tots. Inclosos els que practiquen una política "alternativa", acaben caient en el mateix forat. Que terrible comprovar que em tenen per tonto. Ni a mi ni a ningú ens agrada. Per què no es va dir que s'estava estudiant el tema del trasvassament del Segre? Em sembla ridícul amagar aquest tipus de coses, no perquè al final tot s'acabi sabent (que no és així), sino perquè em sembla que menystenten de tal manera a la opinió pública que entenen que no serà capaç de comprendre determinada informació. Crec que és símptoma d'una societat inmadura, poc intel·ligent, i el més trist de tot és que a vegades fins i tot penso que ténen raó.

A més a més, hi ha un ball de dades desesperant. Jo ja no sé si el problema és que es rega molt, o que es gasta molta aigua a les indústries, o que els habitants en consumim més de la que necessitem, o bé si és que se'n perd molta per la tuberia. Prou, per favor, necessito que algú m'expliqui quin és el problema, perquè si resulta que jo a casa faig un esforç per reduïr el consum, em sembla que aquest esforç també s'ha d'exigir a la administració, i als pagesos.

Última cosa: posa de manifest l'egoïsme de la gent. L'ànsia de que només és important el que m'afecta a mi, i als altres que els bombin. Quan és València qui necessita l'aigua, no en tenim. Quan és Barcelona, doncs resulta que si. Em sembla poc elegant, a més a més de que ara ens quedem amb el cul a l'aire, com donant la raó als qui ens critiquen d'egoistes i poc solidaris.

Salut a tothom.

2008-03-28T18:51:00.002+01:00

Junior

Aquest és el títol d'una pel·lícula que us puc assegurar -i no soc cinèfil- que NO és la millor de la història. Pels que no ho recordeu, és una gran història d'amor entre una doctora i un home científic que queda embarassat. Típica peli lleugera, de dissabte a la tarda, per fer la "siesta". Impagable veure el Swarzenagger vestit de tia: http://es.youtube.com/watch?v=OSz4jOGior8.

Ara bé, ahir vaig veure que la ficció s'ha transformat en realitat: hi ha un home (o dona?) que s'ha quedat embarassat (o embarassada?). Tela. Tela, tela, tela; no? Almenys a mi m'ho sembla. Pel que es veu és un home que va néixer en un cos de dona, i després de sotmetre's a un tractament (hormonal) i de treure's els pits, vivia la seva vida normal com a home. Tot i això i davant del fet que la seva dona no podia tenir fills i com que ell (ella) mantenia els seus genitals femenins, es va entestar (en contra del consell mèdic) a tenir criatures.

Jo no soc qui per criticar aquest tipus de situacions. Reconec que tinc un problema greu d'empatia que m'impedeix entendre segons quines coses, però comprenc que cadascú pot fer el que vulgui amb el seu cos. Ara bé, socialment em sembla un problema. I ho plantejo perquè ja fa temps que també vinc explicant que crec en la importància dels referents. Referents com la família, el pare, la mare, les institucions (el govern, la justícia), la moral i la ética. Referents que vertebren el nostre bagatge cultural, i que (vulguem o no), formen part de la nostra cultura. Referents que ens ajuden a comprendre una de les coses més importants i que tots necessitem saber: Qui som nosaltres i qui son els altres. I a partir d'aqui, convivim.

Tanmateix no veig la virtut en què determinades actituds s'aplaudeixin, ni tampoc en què es confongui la llibertat amb les bicicletes. Tothom és lliure de fer el que vulgui, sempre que no perjudiqui cap dret de ningú altre que sigui més digne de protecció. Principi bàsic del fet convivencial (de Kant, em penso). Ara, jo no crec que per a un nen sigui positiu que el seu pare sigui una dona, retransformada en home per retransformant-se en dona de nou per tornar a transformar-se en home. I la meva opinió no és una crítica al pare-mare de la criatura, perquè ja hi crec en la igualtat d'oportunitats.

Però em sembla que tot plegat està degenerant fins a un punt sense límit, i això no és bo, perquè fins i tot la millor cosa del món (per exemple, la xocolata Godiva), ha de tenir un límit. Ni que tan sols sigui perquè els pares del futur no tinguin l'aspecte de papanates que té el "Swarze" a la pel·li.

2008-03-25T21:38:00.003+01:00

New Kids On The Blog

Benvolguts amics i amigues, aquest post no és un remembering de l'insigne grup de ball nerviós amb cara de mala llet (i mossegant-se el llavi inferior). Ja sé que molts us enyoreu d'aquells temps de Rick Astley i Guns's'Roses.

El cas és que l'altre dia em vaig sorprendre a mi mateix passant ben de pressa les pàgines d'opinió del diari -tots sabeu que sempre llegeixo la vanguardia- i vaig adonar-me que no llegeixo massa les opinions dels qui hi publiquen (Marius Carol, Salvador Cardús, Foix, i tinc especial desencís amb en Marc-Àlvaro). En canvi, m'encanta llegir en Monzó, en Pujol (President), en Roca, i també m'agrada bastant en Miró Ardèvol ("e-cristians"). M'encanta en Sala Martín, sempre intel·ligent, mai tòpic.

No m'he tornat de CiU, ni tampoc cristià. Déu m'en Guard. Tanmateix m'agraden aquestes opinions perquè em fan rumiar. Em fan veure els arguments dels qui no pensen com jo, em fan entendre el per què hi ha gent que defensa que l'avortament no ha de ser lliure, per exemple.

Perquè, quina utilitat té una columna d'opinió? Jo crec que és per fer-nos pensar, per fer-nos entendre el món en el que vivim. No entenc millor el món en el que visc si no hi ha algú que ve i m'explica que Rodalies funciona bé, o que m'explica per què el PP ha pujat a la resta d'Espanya. O que m'expliquin per què els Valencians ens ténen tan poc apreci (almenys en aparença). I aquestes explicacions potser donen sentit a una columna d'opinió.

Perquè jo no necessito a ningú que em digui que Catalunya està expoliada i que si les balances fiscals i etc. No ho necessito perquè aixó és el que diu tothom. Ja ho sé. El que vull és algú que es posi a defensar la opinió que no és majoritària, a contracorrent. Aquest si que el vull sentir, perquè el tio em fa pensar, i m'ajuda a entendre als qui no pensen com jo. I crec que així plantejada, una columna d'opinió si que té sentit, i fins i tot, èxit.

Em sembla que la feina d'opinador és extremadament fàcil: busca el que pensa la majoria i apunta't al carro. Jo crec que això no té mèrit, els advocats ens veiem moltes vegades defensant coses que ténen molta o poca defensa, i a mi això m'ha fet entendre que mai ningú té absolutament tota la raó (ni tan sols jo mateix!).

Però fins que això no passi als diaris, ens haurem de seguir informant a través de fonts menys fiables, però molt més interessants, disperses en el món dels bloggers...

2008-03-06T08:54:00.003+01:00

El búho y los buhítos

Recordo que la campanya en la que es va presentar pels sociates l'Almunia, en Felipe (Gonzalez, que no Izquierdo), va dir una frase molt i molt afortunada, que tanmateix no ha trascendit en altres anys: va dir que una cosa així com que el PP i en Franco eren la "misma mierda". Després va ser mooolt divertit, perquè igual que l'acudit del "buho" i el "culo", en Felipe va dir que no se l'havia entès bé, que en realitat volia dir que "eran la misma COSA". Molt bo.

Valen, doncs en realitat crec que TOTS són la mateixa COSA (en el sentit felipista del terme), i en especial després d'ahir (debat 59'') i també després del dilluns en el graan cara a cara (tots dos programes a la TVE). Es insultant, que hi hagi entre la gent que ha de governar l'estat, un debat tan poc intel·ligent. Però hi va haver una cosa que encara em va sorprendre més i indignar molt més: hi havia set candidats i semblava que hi haguéssin set debats diferents. Ningú no es contestava.

A part de la tristesa de tot plegat, vaig denotar un altre problema greu: la majoria dels que estaven allà, només anaven a pressionar per aconseguir més coses pel seu territori (PNV, CC, CiU i ERC). Això no pot ser. Així les coses no poden funcionar. I aquí si que hem de dir que els problemes els ténen ells. En un Estat Federal, és imprescindible donar als diferents territoris eines i mecanismes per influïr en les decisions de l'Estat, tot defensant els interessos dels diferents territoris. I això a Espanya no passa, i és greu, perquè tenim problemes que ens son comuns, i que no es poden resoldre des d'una òptica territorial, sino que cal una solució uniforme.

I a més a més aquesta realitat ens porta cap a un altre problema: per molts escons que treguin uns o altres (és a dir, CiU i ERC en el cas de Catalunya), la capacitat per influïr només hi serà en la mesura que el partit presidencialista de torn no tregui majoria absoluta, i depengui dels vots d'aquests partits per fer un pacte de govern (en aquest sentit, Izquierda Unida distrorsiona). Això no ha de ser així, no podem permetre que la capacitat d'influència vingui condicionada per la incapacitat del partit de torn de treure una majoria còmoda; ja que queda en les seves mans que poguem o no defensar el nostre territori.

Per tot això, em sembla que una part del discurs de tots plegats hauria d'incidir més en aquesta problemàtica, deixant-se estar de tants romanços i tants estatuts. Potser en comptes de concentrar els nostres esforços en reformar l'estut, hauriem de concentrar-nos en reformar l'estat, que prou feina hi ha.

PS: Malament per ETA, que torna a fer el que no ha de fer, matar a innocents. Molt malament, fer-ho a més a més avui. Son boigs.

2008-02-25T19:06:00.004+01:00

La pela és la pela

Benvolguts amics i amigues, estem en dates de campanya, i això es nota, per bé i per mal. El cas és que aquests dies, estic analitzant un a un els diferents polítics que tenim a l'espectre, i arribo a una conclusió en la que crec que estarem tots d'acord: no ens agraden els polítics.

Per què passa això? Fonamentalment, no hi ha un sol motiu, jo crec que és més aviat una conjunció de causes. Tanmateix, la meva opinió és que majoritàriament, no ens agraden els polítics perquè creiem que no fan bé la seva feina: la majoria, no són competents.

A les empreses, quan hi ha una persona que no treballa correctament -és a dir, que és un incompetent- el fan fora. A la política, som nosaltres els que podem decidir si fem fora als que manen, a través del vot. Ara bé, jo em pregunto, com és que no hi ha gent competent a la política?

La conclusió a la que arribo és que molta part de la culpa la té el sou, l'ofici de polític està molt mal pagada. De fet, no conec amb exactitud el salari del President del Govern espanyol, ni tampoc del català, però pel que tinc entès, Montilla cobra al voltant de 163.000 €, i en Zapatero, 90.000 € (a més a més d'alguns "privilegis"). Em sembla un sou miserable, vista la responsabilitat i la quantitat de diners que administren ambdós Governs (+ info a http://www.expansion.com/edicion/exp/economia_y_politica/politica/es/desarrollo/1031792.html)

Tinguem en compte que els polítics administren pressupostos molt superior a moltes empreses multinacionals, i pel que estem veient, ténen sous comparables al que percep un càrrec intermig de qualsevol empresa gran. Evidentment que els membres del consell d'administració de qualsevol societat que cotitzi a la borsa, supera amb escreix el milió d'euros (és a dir, pràcticament deu cops el que cobren els presidents esmentats). Afegiu a això el fet que els polítics passen una part important del seu sou al partit, per estatuts.

Conseqüencia de l'anterior: la majoria dels polítics són incompetents perquè no donen més de si, i els que realment són intel·ligents, o ténen molta vocació de servei, o ténen molta temptació de posar la mà. Per tant, no ens pot sorprendre que tants i tants polítics i gestors públics no estiguin a l'alçada, ni tampoc el fet que alguns càrrecs importants estiguin en mans de gent que no té títol universitari.

Si les empreses competeixen entre elles bàsicament a través de la remuneració per atraure els millors, per què les institucions no ho haurien de fer? Per què veiem amb tan mals ulls el fet que s'apugin els sous dels polítics? Jo no ho se, però em sembla que no ens fa cap favor.

Salut a tothom.

2008-02-17T20:17:00.004+01:00

Per què jo votaré als socialistes

Amics i amigues, arriben dates electorals. Els que em coneixeu be sabeu que poc que m'agraden els sociates. Poc però que ben poquet que m'agraden. Els trobo un tipus de gent extremadament hipòcrita. Tot el tema de la doble moral, i tot això. Em sembla que es el partit més classista que hi ha, en el que les bases ténen poca capacitat intel·lectual i deixen el destí del poble en mans de les elits. De fet, si ho analitzéssim, probablement en el Partit Socialista és on hi ha més concentració de sectaris per metre quadrat. A més a més, la militància és de caràcter humil, mentre que les elits del partit ténen gustos dubtosament progres...

De fet, els que em coneixeu sabeu que mai he identificat les esquerres amb els pobres. És clar que a tots ens agrada viure bé, menjar bé, tenir accés a viatjar, poder donar una bona educació -si cal, pagant-, als nostres fills, etc. Mai he cregut que ser d'esquerres vulgui dir viure amb pocs diners. Jo crec que ser d'esquerres és creure en la igualtat d'oportunitats, és aconseguir crear les condicions necessàries per tal que tothom -rics i pobres- puguin cobrir les seves necessitats bàsiques, i els que s'ho guanyin -treballant- aconsegueixin una merescuda recompensa. És a dir, crec en la igualtat d'oportunitats, però també en la necessitat de crear els incentius adequats.

Tota aquesta parrafada, jo no la he vist mai en el ideari socialista: al contrari. Penso que desde el socialisme espanyol (i català), es fomenta el clientelisme amb el partit, a base de contraprestacions directes i absurdes a les bases. Per mi el paradigma d'aquest funcionament es l'AVE Madrid Sevilla, i la Expo '92. Son vies de recompensa a qui t'ha votat, que no es justifiquen ni per necessitat ni per oportunitat.

En conclusió, la meva poca simpatia als socialistes deriva de la seva manera de fer política, menyspreant les bases i "repartint-los pa", i d'aquesta doble moral de posar les elits a l'alçada de la força obrera únicament quan els interessa. Ara bé, a les properes eleccions, votaré socialista.

Ja segur que molts de vosaltres no us pregunteu per què, perquè ja us ho he dit. El motiu és evitar la victòria del PP. Per mi, el PP no és millor ni pitjor que el PSOE. Des de la òptica nacionalista, no podem dir que ens vagi millor amb els uns que amb els altres, igual que des de moltres altres òptiques: en realitat, no són tan diferents. Tanmateix, el PP ha dedicat els últims quatre anys de legislatura a practicar una manera de fer política inmoral. Inmoral i destructiva. I molt, molt dolenta per a tots. El triomf del PP en les properes eleccions, podria donar la sensació que aquesta manera de fer política, és la via a seguir, i crec que això no es bo per ningú. Ni per Espanya ni per Catalunya (de fet, ni pel món en general). De manera que faré tot el que estigui en la meva mà per evitar-ho. Encara que això passi per votar socialista.

2008-01-16T14:21:00.000+01:00

T'agrada conduïr?

Amics i amigues, avui el tema va de cotxes. La qüestió és que aquest matí he fet una petita reflexió al voltant de la manera de conduïr que tenim tots últimament, se'ns encomana els uns als altres. Conduïm com iaios.

De fet, dóna gust circular (com a mínim per a mi), perquè si poses l'intermitent la gent et deixa passar, si vols canviar de carril sempre hi ha espai entre cotxe i cotxe, i una cosa més important encara: la gent no correr i un no té ganes de córrer.

A mi personalment sempre m'ha agradat conduïr de pressa. Ja fa un temps, perxò, que ho faig dins de la legalitat (o dins del marge de tolerància, vaja). Potser fa uns dos anys que vaig fer el canvi de xip. És difícil, però quan ho fas t'adones que no guanyes més que algun minut (amb sort), anant molt més de pressa. Un exemple: el trajecte Barcelona Granollers, tardes anant de pressa (any 2001) i sense trànsit 24 minuts (fins a Pg de Gràcia amb Diagonal). Actualment, en bones condicions de trànsit (i fent el mateix trajecte, potser en trigues 26 o 27 com a molt.

Crec que molta gent hem fet el canvi de magnitud, passant de tenir el "tope" de 160 km/h a 120 km/h, i hem vist que fet i fet, no hi ha cap diferència. El truc és no sortir just.

Però és que avui al matí he tingut una revelació: m'he adonat que la gent, al contrari que uns anys abans, no té pressa per arribar abans que tu. M'explico: abans, agafaves el cotxe, i era difícil que a l'autopista algú et deixés passar. O aquella situació tan nostrada del peatge (tan nostre, també per altra banda) , de veure qui pot col·locar-se primer. Ara tot és diferent, és com si la gent jugués a veure qui és més generós conduïnt, i la veritat és que és agradable.

La explicació (almenys la meva): penso que les persones grans som com els nens petits. Intenta pendre-li una cosa a un nen, veuràs com corre quilòmetres per no donar-t'ho, i plora quan li prens. Deixa de perseguir-lo i claríssimament el nen ho deixarà estar, la cosa ja no tindrà interès per ell. Als grans ens passa igual. Quan tothom vol arribar el primer, tots correm a veure qui arriba. Quan tothom et deixa passar, la cosa no te gràcia, i se't treuen les ganes de jugar.

PS: Aquest post està dedicat a la càtedra dels apurarreserves, instaurada per els doctors Jofre i Amat, i amb tants i tants seguidors arreu...

2008-01-11T20:04:00.000+01:00

Llibertat per sobre de tot

Amics i amigues, en aquest post parlarem de llibertat. Resulta que sembla que vivim en un món lliure, i aconseguir aquesta llibertat constitueix un objectiu que sembla que tothom vol aconseguir. Tanmateix, penso que això no és cert.

Per què ho crec? Doncs perquè no exercim amb el vigor que fa falta els nostres drets, ni tan sols el dret més bàsic i aquella llibertat que ni tan sols se'ns pot retallar, la llibertat de pensament. És fàcil identificar aquelles situacions en les quals ens deixem endur per la opinió de la majoria, sense permetre'ns ni tan sols la llibertat de fer preguntes que no fa ningú, i de plantejar solucions que ningú no planteja, sense ni tan sols preguntar-nos per què.

Tots caiem en el vici fàcil de criticar allò que no entenem, sense fer cap esforç per entendre-ho. És una mica com el futbol, no? Tothom es creu amb dret per opinar i criticar, tothom hi entén, però en realitat, jo crec que no deu ser tan fàcil: altrament no se què faig fent d'advocat, si fer d'entrenador és tan i tan fàcil.

El mateix passa en política: tothom està segur de saber que els problemes ténen una solució fàcil i ràpida, però jo no crec que sigui tan senzill. Igualment, si que estic convençut que els polítics son -en la seva majoria- persones molt capaces de parlar, però poc capaces de gestionar amb cap. El motiu: nosaltres no exercim la nostra llibertat, no els controlem. Ara resulta que a Madrid hi ha una onada d'atracaments (Véase Jose Luis Moreno, el del macàrio), doncs ara resulta que de cop, com un bolet, ha sorgit un problema d'inseguretat. Un problema que a Catalunya ja hem patit (i de valent), però que ha desaparegut(o no???????). No, es que ara el principal dilema de Catalunya és el tren, i cap altre més (bé, vaja i el Barça).

Doncs bé, la culpa de tot això no és dels diaris, ni de la tele, ni tan sols dels periodistes (potser una part si, perxò): La culpa és nostra, que el proper març anirem a les eleccions, i que (estadísticament parlant), evaluarem únicament els problemes que haguem tingut els últims sis mesos, i no els de fa tres anys i mig. I després ens queixarem del nou govern, és clar, perquè els polítics són tots inútils.

La solució -almenys la que jo hi veig- és llegir amb intel·ligència, escoltar el que diu tothom (no només els nostres), i ser obert de plantejaments, sense tancar-se a escoltar opinions tan dispars com la del clero o el Foro de la Familia, fins al Col·lectiu de Gais i Lesbianes. En el fons, vivim tots junts i alhora, no? I jo crec que en el fons, també, tothom té part de raó.

PS: A més a més, un motiu per l'optimisme: He identificat aquesta setmana molta gent que es preocupa més per ser feliç que per viure de pressa, per disfrutar amb les coses, que per fer diners. Em sembla que potser alguna cosa està c a n v i a n t . . .

2008-01-02T18:11:00.000+01:00

Viure junts

En primer lloc, desitjar-vos feliç Any nou a tots, de cor. Ja m'imagino que sou molts els que llegiu això (i ben pocs els que escriviu, però què hi farem!!). Aqui ve la primera reflexió de l'any després d'un petit recés (he viatjat a Praga, pels que no ho sapigueu. Ja us explicaré).

Caram, que n'és de difícil això de viure junts. No ho dic per les parelles, bàsicament ho dic per la societat en general. Cada cop som més i més els que estem convivint en espais reduïts, i tots volem o creiem tenir dret a fer determinades accions que comporten conseqüències als altres. Els altres, al mateix temps, també ténen dret a fer el que vulguin, cosa que tot sovint ens exclou la possibilitat de fer tot el que voldríem... No parariem mai.

De fet, ja fa dies que se'm presenta la següent reflexió: on és el límit de tot plegat? Ahir vaig veure la primera notícia tonta de l'any (són aquelles notícies que apareixen de tant en tant per omplir temps als telenotícies, o fins i tot als diaris). És un senyor de Bilbao que ha guanyat una reclamació a l'Ajuntament per les molèsties que ha patit pels sorolls dels serveis de neteja, que es feien el diumenge de 06:00 a 08:00 del matí. No puc dir que no ho entengui, és evident que és una molèstia. El que em pregunto és com es resol aquest problema, i també si és possible que aquest senyor tingui tota la raó jurídica i molt poca raó moral per a reclamar allò que reclama.

A mi em sembla que hi ha una espiral individualista que moltes vegades porta a la gent a queixar-se sense cap autoritat. Es queixen per tot. Es una cosa antiga, però els telenotícies van batejar el fenòmen ja fa dies, quan va passar allò de la narcosala de la Vall d'Hebron i tallaven la ronda cada setmana. Però cada dia n'hi ha exemples.

Jo personalment crec que és una mostra més de l'egoïsme de la gent. És com el paio que està en un embús i pita sense parar, pensant que no molesta a ningú i que així farà que avanci més de pressa la cua. O com el que es cola pensant que no es nota i t'obliga a fer allò tan lleig d'haver de recordar-li que estaves tu primer. O com el que es queixa sense parar dels problemes però no presenta cap alternativa viable a canvi. O com el que ho vol tot a canvi de res.

Em sembla doncs que això no funciona, que no pot ser. D'aqui a dos dies no podras anar al lavabo de casa teva perquè la pudor molestarà als veïns. Ostres, potser n'hi ha prou amb una mica de paciència, no? Perquè altrament viurem més preocupats de la invasió dels altres en la nostra esfera personal que no pas preocupats per ser feliços, que al final, és el més important!!!

2007-12-14T19:00:00.000+01:00

ALL TOGETHER NOW

Aquest post he decidit titular-lo així, i amb una foto i tot, perquè no us queixeu!! D'aquesta manera, no queda tan avorrit el blog, no?

Doncs el cas és el següent: a mi m'agrada esquiar, anar a la platja a l'estiu, celebrar el cap d'any, marxar de vacances de tant en tant, en fi, com a molts de vosaltres i com a tothom (o quasi tothom).

Quin és el problema?? Molt fàcil: o (a) ho fem tots en moments diferents, o (b) no hi cabem. El resultat (b), és molt difícil d'evitar, perquè evidentment, l'espai no es pot fabricar. Es poden fer remuntadors amb més capacitat per a gent, aeroports més grans, avions més grans, més autopistes, però... tot té un límit (al qual en molts aspectes, hem arribat).

En canvi, la conclusió (a), és més fàcil d'assumir, i fins i tot, més eficient. Quin sentit té que quan ningú no va a l'església el diumenge, tots sigui el dia que fem festa? Al mateix temps!! És absurd, perquè vivim en un món en el que cada cop hi ha més especialització, i en conseqüència més interdependència: està clar que si tots fem cada cop menys coses i més complexes, cada cop ens necessitem més els uns als altres, per suplir les nostres mancances mútues. Per tant, jo necessito poder anar a comprar, a la perruqueria, al taller, a tot arreu, i divertir-me el diumenge, perquè és un dia que també visc.

Tanmateix sovint això esdevé una tasca impossible. Això unit a la inconveniència de no poder gaudir del diumenge completament, perquè haig de comptar que vagi on vagi, estarà ple de gent. Tots veiem que això no té cap sentit, si tots totes les coses de la vida al mateix temps. Imaginem-nos que totes les dones catalanes (3,5 milions, més o menys), decidissin tenir criatures al mateix temps. Ni que sigui al mateix any. Quin desastre, no? No hi hauria prou hospitals, ni prou metges ni prou biberons ni prou de res, i a més a més no tindria sentit, perquè a l'any següent tot això pràcticament ja no seria necessari.

En canvi, amb moltes altres coses, no hi ha aquesta previsió de solapament. Tots comencem a treballar el dilluns, a les nou del matí. Tots pleguem el divendres, tots fem vacances a l'agost, tots fem els mateixos ponts. Ho trobo absurd total. Conec molt poca gent que no quedi inclosa en aquesta presó, perquè el que ens passa als que tenim una mica de llibertat en horaris, és que no té sentit que ens posem a treballar el cap de setmana, ja que ningú (companys, clients, altres) treballa.

Ja m'imagino que des del superblog poca cosa podem fer, però quedi constància que tard o d'hora ens haurem de solapar absolutament en tot, perquè si no, NO HI CABREM enlloc.

PS: El de la foto soc jo. Estava clar, no?

2007-12-10T09:42:00.000+01:00

No me chilles que no te veo

Aquest post és simplement una reflexió sobre tot això que ara està tan en boga del "català emprenyat". Ja fa temps que vaig adonar-me que el món necessita clixés -o tòpics-. En concret, va ser quan va néixer el terrorisme "de baixa intensitat" (conegut també com a kale borroka). Són històries que, com les papallones, primer es van cabdellant, tot per acabar durant dos dies, fins que en neix un altre.

El cas és que el tema de Catalunya penso ja fa temps que no s'està enfocant bé. Bàsicament per dos motius: El primer, i molt preocupant, ve determinat pel fet que des del meu punt de vista s'està centrant el problema en cercles en els quals no tenim maniobra d'actuació, perquè, que jo sàpiga, al Congrés dels Diputats hi tenim dos partits majoritaris, que no son catalans. Això, a més a més de denotar poca imaginació per part nostra, genera un fort sentiment d'autocomplaença que no serveix per a res més que per a generar mala llet, la qual no porta ni solucions ni diners.

El segon problema és que genera poca capacitat d'escoltar. Nosaltres exigim a "Madrid" que ens tinguin en compte, perquè, és clar, hi tenim tot el dret, però no perdem ni un minut en preocupar-nos pels problemes dels altres (a excepció dels vascos, tema que deixo per un altre dia, però del que hi ha coses a dir). Doncs perfecte, llavors el que volem és que ens escoltin sense ser escoltats. Doncs jo això ho veig molt difícil, francament.

Crec que és massa fàcil en l'Estat de les autonomies caure en el vici de preocupar-se únicament pel que ens fa falta a nosaltres, sense adonar-nos que estem (vam perdre una guerra, assumim-ho) dins un estat, en el qual n'hi ha més de necessitats. El problema és segurament que no hi ha fòrums de debat interterritorial, i que el Senat directament no funciona.

La solució ve en aplicar un concepte tan modern i tan antic com escoltar. La idea, se'm va acudir per una amiga molt especial, que em va explicar en concret el truc de la mediació. No és altre que intentar entendre a l'altre, posant-se en la seva posició, i arribar a una solució eficient, en la qual cap de les dues parts hi perdi. Tanmateix, és fonamental escoltar i entendre què és el que vol l'altre, per comprendre quin camí pot ser positiu per a tots dos.

Potser soc un idealista, però estic convençut que les coses no s'arranjen amb enfadaments ni amb manifestos, ni amb manifestacions ni amb reivindicacions, ni tan sols amb balances fiscals. Jo crec que els problemes s'arreglen mantenint un debat serè, coherent i racional, en el que no hi hagi vísceres, ni per part dels uns ni dels altres. Si som capaços de veure que en comptes de començar les nostres peticions amb un Catalunya necessita, ho comencem amb un "Andalusia necessita", "Extremadura necessita" o "Castella necessita", crec que anirem molt millor. Es que, algú pot entendre que en el mon que vivim en el qual tothom intenta entendre a tothom, encara pugui prevaldre aquesta mentalitat de anar a la nostra? Jo no.

2007-11-30T19:19:00.000+01:00

Els petits Canvis son poderosos

Amics i amigues, de nou amb vosaltres. No tinc massa per explicar, a part del fet que, com alguns ja sabeu, aviat sera el pontíssim de la puríssima i ens n'anem (alguns) a esquiar (com sempre per altra banda).

La veritat és que aquesta setmana he anat de bòlit, i quasi no em dona temps d'escriure res, però tal com us vaig prometre, mantindré aquest racó d'opinions al dia, i us convido (inclús us ho demanaria), a deixar la vostra opinió, encara que només sigui del rollo "Aleix, ets un olles".

Doncs aquesta setmana us diria que he estat reflexionant al voltant de la idea del canvi. Vivim en una societat canviant, instal·lats en la provisionalitat perpètua. Tanmateix, jo crec que l'home és un animal de costums, que presenta una gran resistència al canvi.

Tanmateix, els canvis únicament ténen sentit si finalment són acceptats per qui els ha de patir. Avui estava al banc amb el meu pare, i hem comentat com ha canviat La Caixa, el quart poder de Catalunya, i el mon en general. Ultimament me n'adono més que mai de com deu haver canviat tot, prenent consciència de que els diferents punts de vista amb la gent d'altres generacions, ténen probablement origen en que el mon era molt diferent de com és ara.

En qualsevol cas, crec que el més important per a un canvi és la seva perllongació en el temps. Això es nota molt en algunes expressions de la gent. Em fa molta gràcia quan algú que ha perdut un familiar proper (exitus), diu: "almenys ens n'hem fet a la idea, ja hi comptàvem". En CANVI, quan la mort és sobtada diuen "si, ha sigut de cop, sense avisar".

Em sorprèn que una deducció tan simple i senzilleta, a la que és capaç d'arribar tothom, no cridi l'atenció dels polítics, sempre amb interès en guanyar com més vots millor. Em sembla que aquesta voluntat de reforma profunda constant no és bona. L'objectiu de les Lleis, és transmetre confiança a la gent, és fer que la gent sigui conscient de les conseqüències (positives i negatives) de la seva conducta. Per aquest motiu, els canvis SEMPRE produeixen una frustració en les expectatives.

Igualment, en quant a les expectatives, aquestes sempre son més desitjades com més properes estan. Podem assumir amb més facilitat que algú no ens vindrà a veure la setmana que ve, però ens enfada (amb tot el sentit del món) que ens deixin plantats un minut abans.

És perxò que no entenc perquè el Govern no pren consciència d'aquestes lògiques tan humanes per altra banda, i que ténen una forta incidència en la economia (perquè els diners són encara més porucs que les persones). Introduïr canvis radicals, ni és positiu ni és eficient, perquè la gent no confia en allò que no coneix ni en allò que canvia constantment.

Per tant amics, la propera vegada que algú us digui que el preu de la vivenda és molt car, en comptes de donar-li la culpa als especuladors, als tipus d'interès, a la borsa i a un munt de factors més, plantejeu-vos si és positiu que en trenta anys de democràcia, hi hagi hagut cinc reformes profundes del règim del sòl, amb les conseqüències que això comporta per a tots els operadors que interactuen amb l'urbanisme, i pregunteu-vos també per què no es produeix d'una punyetera vegada un pacte dels sectors que impliqui a ambdos partits estatals, i a totes les Comunitats Autònomes, perquè jo crec, senzillament, que és perquè no interessa.

2007-11-26T10:12:00.000+01:00

P & P

Ei, no m'he tornat boig. Es perquè deixeu aqui tots els comentaris referents a Pistes i Paperets de l'invisible '07. Fins ara!!

2007-11-22T18:39:00.000+01:00

Opinions

Aquest post el titulo així perquè em sembla que vivim en un mòn boig, boig boig. De bojos, vaja. El cas és que vivim en la societat de la informació, que ens arriba en excés per una gran quantitat de canals. Aquest excés d'informació, fa que tinguem alhora necessitat de formar-nos-en una opinió, i ben de pressa. Tal i com jo ho veig, això no és negatiu, al contrari, a mi m'agrada discutir amb molts de vosaltres les coses que van passant.

Ara, el problema ve quan qui emet la opinió no sap de què parla. Que sovint que passa, això, no? Particularment amb els assumptes que jo conec (jurídics), em sembla excessiva la lleugeresa amb la que es diuen imprecisions. Per exemple, últimament el tema de l'Estatut ha generat una pintoresca polèmica sobre què caldria fer si el Tribunal Constitucional retallés l'Estatut.

Em sembla molt bé que cadascú pensi com pensi. Jo personalment ja fa temps que veig amb molta lleugeresa la qüestió nacional de Catalunya. En particular, ja sabeu que estic fermament convençut que hi ha problemes més importants, i que no es pot estar en una situació permanent de planyença, culpant de tots els nostres problemes a la gent que mana i que viu a Madrid. Ben segur que és més fàcil aquesta actitud, però també ben segur, que no resol els problemes.

Tanmateix el tema del TC és greu de debò. És com si jo afirmés que, si el jutje no em dona la raó, doncs que llavors m'està habilitant per a fer el que a mi em sembli. És com si digués, jugo al parxís, però si no em deixes guanyar, plego. És com si digués compro loteria, però si no em toca, no s'hi val.

I sabeu què és el més greu per a mi? Que tot això ho diu gent que, com jo, no són experts en Dret Constitucional. Que tot això ho diuen en la major part periodistes, polítics i gent de formació diguem-ne "de baixa intensitat" per fer servir un símil terrorista. Sense voler dir que son terroristes d'idees, (perquè la expressió em sembla massa tremenda), diria que fan el mateix, perquè juguen amb els sentiments i la por de la gent.

Doncs cada dia que vegi algun personatge que es passa dient alguna cosa, ho penjaré aquí, i us convido a que feu el mateix. No cal que enviem un email a 10.000 persones, no es tracta de salvar a ningú, es tracta que tots siguem cada dia una mica més intel·ligents, i d'aquesta manera ens formem una opinió.

Per cert, que el dissabte farem el sopar de paperets. Perxò no volia deixar passar la oportunitat de donar una pista al meu amic invisible per al meu regal: http://www.ferrariworld.com/FWorld/fw/index.jsp

Salut a tothom!!!!

2007-11-16T18:32:00.001+01:00

Per fi!!!

Vaja vaja, demà fa un any just de la última vegada que vaig postar alguna cosa per aquí. La veritat és que la meva vida tampoc ha canviat massa. De fet, la majoria dels canvis vénen del tema laboral. Com quasi tots i totes ja sabeu, estic mig a Granollers i mig a Barcelona, i també a internet (www.indemnizacionportuvuelo.com), o sigui que ja em teniu ben controlat.

El despatx de Girona ha quedat fora del meu temps, per ara, entre d'altres raons, pel fet que no em puc multiplicar per quatre (que si no...).

Per altra banda, tots sabeu que aquest any, m'he proposat seriosament el tema de l'esport, o sigui que estic boig fent piscina, tenis i futbol (per ara, quan comenci la temporada s'afegeix l'esqui!!); o sigui que, entre tot plegat, no paro quiet.

La ultima cosa que voldria deixar dit avui, es que fa una setmana que vaig motoritzat (o sigui, amb moto). La qual cosa significa que no faig el boig (espero poder dir el mateix d'aqui un any). El cas és que estic encantat amb la moto, perquè per moure's per Bcn és pràctica de collons, i molt barata d'utilitzar.

Per últim dir-vos que a partir d'ara espero anar penjant fotos i altres tonteries, o sigui que provarem que aquest bloc sigui una mica més dinàmic... Mantenganse a la escucha!!!!!

Salut a tots!

2006-11-13T14:27:00.000+01:00

Post d'agraïments

Hola gent, ja estem aquí un altre cop, amb un objectiu clar i ben bonic: Agraïr. Agraïr és una cosa difícili poc agredable, tal com es desprèn de l'arrel de la paraula "agre" (del llatí agros). Tot i això, a vegades, és necessari.

I és que aquestes setmanes que el superblog ha estat una mica abandonat hem de responsabilitzar-ne les tasques domèstiques (pintar, comprar mobles i altres coses, muntar-ho...) que m'ha portat la recent adquisició que tots sabeu que he fet de casa meva. Aquestes tasques, no les he fet sol, i vull aprofitar aquesta oportunitat per agraïr a tothom que ha col·laborat a realitzar-les.

El primer agraïment és a l'IKEA. Aquesta marca que fa furor entre la gent de la nostra edat, jove, moderna, independent i dinàmica. I de disseny. Bé, doncs a l'IKEA li haig d'agraïr que m'ha ensenyat una lliçó que ja sabia, però que ara se m'ha gravat amb sang: Allò que és barat, SEMPRE surt car (sobretot si ho compres a IKEA). També vull agraïr-li que m'ha ensenyat: el vertader significat de la "mala llet", el valor de les hores del cap de setmana, que anar de compres pot ser quelcom no divertit, que els dissabtes al matí no es un bon dia per anar a comprar mobles, un nou sentit de la paraula "esperar", que la feina ben feta no té fronteres i que muntar un armari pot allargar-se tota una vida, sobretot si ho has de fer tu solet (que no ha sigut el cas).

Val. A més a més, vull agraïr moltíssim a tots els que m'heu ajudat aquests dies: Gatts, Rubins, Nene, Rustis, Esteban, Pepins, Adri. Us heu guanyat la meva admiració, ja que, a més a més de que el que heu fet ha quedat "de professional" (menos las juntas del baño, Esteban, que tienen que repasarse otra vez), ho heu fet com si hagués sigut per casa vostra, i (això és el millor): GRATIS. Entengueu que com a mínim hagi insistit a pagar les dietes.

També vull agraïr a la Teta i al Puis el seu oferiment: Nanos, no vull que us guanyeu un mal d'esquena per culpa meva, però aquest cap de setmana hi ha mudança, i no tinc cotxe, o sigui que... Ja sabeu què us toca.

També vull agraïr a el meu pare i a la russen el que han fet. Lògicament, sense ells (€ i $) tot això no hauria estat possible, ja m'enteneu.

Vull agraïr també a la meva mare la seva ajuda i els seus oferiments (també € i $).

En quant estigui tot acabat, us penjaré unes fotos per tal que pogueu veure com ha quedat tot, encara que la majoria (si no tots) de vosaltres tindreu la oportunitat de venir a casa meva a estrenar-lo i disfrutar-lo junts, com a mínim amb un sopar.

Salut a tots!!!

2006-10-09T18:28:00.000+02:00

Buenu buenu, nanos

Ja estem aqui amb novetats al blog. El cert és que ens tornarem cinèfils: La setmana passada va ser "click", i aquesta setmana ha estat "Salvador", una pel·lícula que des d'aquí puc dir que supera les expectatives (que no eren poques), i que a més a més, sabem que respon força a la realitat dels fets que van passar. Especialment afinat, al meu parer, el paper que duu a terme Leonardo Sbaraglia, molt aconseguit. Igualment, destacar que brilla també el paper de la Ingrid Rubio, guapíssima fins i tot de jipi fumeta.

Per la setmana que ve, ens hem apuntat per anar a veure "Volver", tot i que no és una opció definitiva. Per altra banda, hem consta que els nenes i la Sandra van a buscar bolets (no se de quins), així que els que vulgueu, ja sabeu.

Se li va fer una visita a la Vane, la noia de la foto, i la veritat és que està força bé, però com que segueix a casa avorrida, i sense massa feina a fer, els que vulgueu la podeu trucar o enviar-li un mail, que segur que està contenta. Per cert, que la seva cara ha millorat.

Per acabar, només dir-vos que la setmana que ve (de fet, a partir de demà passat), me'n vaig a New York, i, per tant, a partir del 16, us recomano que us connecteu, per veure les fotos. A més a més, a partir d'ara, pot ser que hi hagi algun post en anglès, ja que hem tingut i tindrem visites de fora, i estaria be que entenguessin alguna cosa, no?

Valen, doncs salut a tothom, i ens veiem a la tornada!!

2006-09-13T13:31:00.000+02:00

Vaja vaja, ja tenim un blog nou.

La veritat és que ja portava temps amb ganes de fer una cosa així perquè tots els que em dieu sempre que no explico res, i que no sabeu de la meva vida, tingueu unes quantes notícies del que em passa. D'aquesta manera, no em farà falta explicar-ho tot deu cops, cosa que, quasi mai em ve de gust.

Doncs buenu, el cas és que hi ha hagut un amic (l'Edu), que ha fet el seu blog, i com que jo ja feia temps que tenia ganes de fer-ne un, doncs aqui està. No fa falta que digui que podeu fer els vostres comentaris, sempre que vulgueu.

Les últimes novetats són que me'n vaig a Nova York el dia 11 d'octubre (si no passa res), a fer un viatget amb la Russen i el meu germà petit, l'Adri.

A més a més, sapigueu tots que el nene fa una exposició el dijous al Col·legi d'Arquitectes. Suposo que tots hi anirem, un moment o altre.

També es pot fer públic que la meva germana i l'Oscar es casaran, encara que ningú no sap ben bé quan, se us informarà de les novetats.

Jo, per la meva banda, me'n vaig de casa. Ja us anireu passant a conèixer el pis, en quant estigui instal·lat. Ja aniré publicant fotos i info.

Salut!!

Aleix